Xavi Bonastre "Em considero maratonià, corro per fer maratons"

Després de la disputa del XIII Cross RC Polo el passat 23 de desembre, vam entrevistar en Xavi Bonastre, corredor de fons, professor d'universitat, periodista, beatlemaníac. Un exemple de que amb constància i passió, pots aconseguir els teus objectius i ilusions. Aprofito de nou per agrair el seu temps per a poder realitzar l'entrevista y per felicitar-lo per la 2ª posició al XIII Cross RC Polo en Categoria Veterans B!

Amb Xavi Bonastre, després de la cursa

En Xavi, 2on al podi de Veterans B!

Què t'ha semblat el Cross RC Polo? Era el primer cop que el corries?

No, era el segon cop que corria. Vaig córrer fa uns anys, al 2006 i aleshores es corria per dins del club amb la sortida i l'arribada al camp de polo. Però jo li vaig recomanar a l'Humberto (Mauri) que estaria be tenint aquesta pista de polo de fer el Cross aquí dintre i si, s'ho va agafar com si fos un repte y ja m'ha dit que des d'aleshores la cursa es fa aquí (al camp de polo). Mira dic, abans no ho dic i abans no es fa!

La cursa molt be, a veure córrer per herba té això que ha sigut una mica més lenta i has d'anar amb compte amb els forats de les trepitjades dels cavalls. Et fa córrer una mica més a poc a poc i els que correm a asfalt ho notem, però per lo de més molt bé, fantàstic.

Per lo tant, estàs content amb el temps no?

Si, però ha sortit un temps una mica més lent ja que jo habitualment als 5000 metres estic al voltat dels vint minuts, dinou “llargs” si estic molt bé, i avui he fet 20'11" i encara faltaven tres cents metres per completar els 5 kilòmetres. Això demostra lo dur que és córrer en herba. També he de tenir en compte que ahir i abans d'ahir vaig fer un parell d'entrenaments llargs de cara a la Marató de Tarragona que estic preparant i que es farà d’aquí a un mes, i es clar, això s'ha de notar. Entre una cosa i l'altre ha sortit un temps una mica més lent, però cap problema!

Quins objectius tens per aquesta temporada?

L'objectiu que tenia per aquesta temporada era fer cinc maratons bàsicament, però que al final seran quatre si tot va com ha d'anar. Vaig fer la Marató del Mediterrani, i faré la de Tarragona, després la de Barcelona i finalment la d'Empúries; aquestes seran les quatre de la temporada. I com sempre també mitges maratons, deu mils i cinc mils, tot i que aquí sense cap objectiu. Per mi els objectius sempre son les maratons, jo em considero maratonià, corro per fer maratons. Jo no preparo mitges maratons, ni deu mils ni cinc mils. Totes aquestes curses formen part d'un entrenament, un entrenament de qualitat.

Avui un 5000 (metres) en una cursa, sempre serà més ràpid que si vas a entrenar i fas una sèrie de 5000. Sempre serà més ràpid si et poses un dorsal i vas en una cursa. Per tant, em prenc les altres curses com entrenaments de qualitat, en el sentit que si corres una cursa amb un dorsal sempre vas més ràpid que fent la mateixa distància entrenant. Jo no conec ningú que vagi més ràpid entrenant que realment competint. Aleshores tot sempre va encarat a la marató, i llavors m'interessa fer unes quantes mitges, alguna tirada llarga, etc. però tot sempre pensant en la marató.

Ara que portes molts anys competint i fent curses populars, com veus el boom que ha tingut el running en els darrers anys?

Home, és un boom espectacular. Tots ho veiem que cada cop hi han més corredors i més curses populars. Avui mateix al Cross RC Polo no hi han quatre gats, sinó un grapat de gent increïble. La Marató de Barcelona que té 20.000 corredors, y hi han tantes curses que tenen mil o més corredors que és una bestiesa. Però això està bé perquè la gent té ganes de fer esport i de sentir-se bé.

Com a boom s'ha d'anar amb una mica de compte, perquè ara amb la crisi les inscripcions són molt cares i avia’m si al final entre tots no matarem la gallina dels ous d'or. Però de moment les curses no se’n ressenten en quant a participació, tot i que jo ja he vist algun episodi sorprenent com una cursa a la que em vaig apuntar i que es va suspendre per falta de participants. Es estrany que passi alguna cosa així, però ull que podria ser una cosa sintomàtica i avia’m en els pròxims anys que passa amb el fenomen. També s'està dinamitzant molt el fenomen de la triatló, i cada vegada hi han més triatletes.

Com a fenomen es molt interessant crec jo, per a les marques de material esportiu i roba esportiva del running perquè tenen un caldo de cultiu aquí molt important. I aquest fenomen, si jo fos una marca esportiva el cuidaria ja que és un públic important que no pots deixar escapar. Aleshores, estaria bé que les marques esportives en comptes de donar tantes samarretes, que tots tenim a l'armari de casa un fotiment, podrien fer que les inscripcions fossin una mica més econòmiques evitant el cost de les samarretes. Ara trobar curses per menys de 15 euros es difícil i si un corre cada setmana, tal com està el pati, a vegades es complicat.

Llavors, creus que el running seguirà tenint un èxit tot i la crisi?

Si, segur que continuarà tenint èxit, tot i que compte, que si la crisi continua i es complica encara més, al final hi haurà un dia que la gent dirà: haig de retallar per on sigui i no puc anar a córrer. Estem parlant de curses populars, no de curses d’elit ni de milionaris i a la gent li costen (molts diners). Una mitja marató per menys de vint euros ja és molt difícil i si a l'època de mitges corres una cada setmana, et costa vuitanta euros al mes. Et donen camiseta i tal, però jo no vull camiseta i vull pagar quinze euros en comptes de vint. I això s'ha de tenir en compte perquè pot ser el pròxim fenomen que vindrà. Que s'estanqui la participació i després vagi a la baixa si resulta que això no es cuida. S'ha d'anar amb compte.

Hem parlat del futur que pot esperar al running però, com van ser els teus inicis?

Els meus inicis van ser com els de moltíssim gent. Estava passat de pes i tenia 36 anys. Jugava a tenis els dissabtes però fumava, menjava molt malament i un dia pesant-me a la bàscula a casa dic, vuitanta kilos i un metre setanta és una mica bestia. Aleshores, havia sentit que corrent t'aprimaves una mica i ho vaig provar i llavors em vaig enganxar. Al principi em vaig lesionar perquè corria amb sabatilles de tenis i no sabia ben bé de què anava aquell món. Un dia vaig anar a una cursa i al acabar em van donar un paper de la cursa següent, em vaig anar enganxant i fins aquí. Tan fàcil com això.

Com a periodista, tot i aquest boom popular bastant espectacular, no creus que al running li falta presència als mitjans de comunicació?

Si, lògicament, perquè no deixa de ser un esport popular. I fins i tot l'atletisme d’elit tampoc té gaire sortida als mitjans, no ens enganyem. A part de quan es fan campionats del món o Jocs Olímpics, l'atletisme tampoc el veiem gaire per televisió i premsa. Encara que tinguem atletes que aconsegueixen unes marques molt bones en la distància que sigui o en la modalitat que sigui, doncs no acaben de tenir presència, ja que el futbol s'ho menja tot. Es complicat trobar un espai per parlar d'atletisme. O sinó es parla d'atletisme quan hi ha dopatge, i sempre amb connotacions negatives. Es una llàstima, ja que jo com a atleta popular, també m'agradaria que sortís més!

Però com que també estic a l'altre banda, a la banda del mitjà de comunicació, doncs entenc que si faig més informació d'atletisme en detriment de parlar del Messi, del Barça, del Mourinho que ho fa fatal o que l'Iker Casillas no juga, doncs no tindré audiència. De fet, aquesta informació interessarà a tothom, fins i tot als atletes que són del Barça o del Madrid. Home, es veritat que si un periodista a més a més és atleta popular i practica un altre esport que no sigui el futbol, doncs tindrà mes sensibilitat a l'hora d'informar de més esports. En el cas de TV3 ho tenim, perquè som molts a la redacció els que correm i crec que en el tema del running som la televisió que més ho tractem i més curses ensenyem. Però bé, tothom fa el que pot!

Què creus que li falta al running per poder tenir més presència als mitjans?

Com ha passat en la història dels mitjans de comunicació i dels esports en general, quan un esport que no té massa sortida als mitjans, de cop i volta li sorgeix una figura mundial aleshores d'aquell esport se’n parla més i se’n tracta més. L'exemple més clar és el del Severiano Ballesteros i el golf. En aquest país ningú sabia que era el golf i ell es va convertir en el millor golfista del món durant una època bastant llarga. Va haver-hi un boom del golf, tot i que no tan gran com ara al running, perquè es un esport més car. Es va començar a parlar de golf i es feien retransmissions de golf, etc. També es va produir aquest fenomen quan va haver-hi el boom de l'esquí amb la família Ochoa.

Aleshores això fa que esports de seguiment minoritari de cop i volta es converteixin en esports mes seguits pels mitjans de comunicació perquè hi ha una figura mundial a la qual convé seguir perquè dona èxits al país, etc. I potser això es el que li falta a l'atletisme, es a dir, que el récordman del món de marató o de qualsevol altra modalitat atlètica, fos català. Algú que realment fos molt bo i que tingués el rècord del món, ajudaria molt, sense dubte!

Ara que estem parlant d'atletes, quin futur creus que té el Jaume Leiva?

En l'àmbit català ja no és futur, és present i es magnífic. En l'àmbit espanyol també, i a nivell internacional encara té recorregut. El Jaume té 29 anys i el seu objectiu són els Jocs Olímpics de Rio 2016, on tindrà l'edat ideal per a maratonià. Però la seva modalitat és complicada perquè hi ha moltíssima competència i els èxits que podria aconseguir a nivell mundial serien èxits de segon nivell per entendre'ns. Però a nivell d'aquí té molt de mèrit el que fan atletes com el Jaume, gent que ve del món popular i que a base d'entrenar-se ha aconseguit donar el salt a l’elit. Té molt de mèrit. Jo li veig, a nivell de Catalunya un futur esplendorós i a nivell espanyol també.

Com compagines l'esport amb la família, la feina i els amics? És complicat sent periodista?

Jo crec que no és tan complicat com pugui semblar des de fora. De fet ser periodista se com qualsevol altra feina, li dediques unes hores al dia. El dia té 24 hores, si treballes 8 hores i dorms 8 hores més, són 16 i te’n queden 8. I si d'aquestes 8, li dediques una o una hora i mitja a córrer, vist així i si t'ho montes bé, qualsevol pot fer-ho. Jo crec que més que la facilitat o dificultat de combinar-ho amb la feina, és la voluntat de realment voler-ho fer. Si un vol dedicar-li un parell d'hores a qualsevol activitat, pot fer-ho, el dia té les hores. Però si a un li fa mandra, llavors es complica. Temps n'hi ha, això està clar!

Quina recomanació faries a tots els corredors que ara estan començant i que no saben com fer-ho?

Trobo que hi han diverses recomanacions. Una, moure's per el que realment un sent, les sensacions. Tu corres quan et ve de gust, no obligar-te a res. També Internet, allà pots consultar tots els dubtes, plans i consells "habidos y por haber". Com a tercer estadi, també està bé escoltar a la gent que corre i que corre fa més temps que tu, a veure quins consells o quines coses et diuen.

Llavors, escoltant altres corredors, les sensacions que tu tens quan corres, i amb la informació que puguis trobar per Internet, fer-te el teu propi món. No pensar en com s'entrena i com corre un altre, sinó que cadascú és com es i li va com li va. El millor consell és ser molt receptiu a tot el que t'envolta i sobretot les sensacions que té un mateix. Si un està molt destroçat, auto obligar-se a fer un entrenament potser pot ser contraproduent. Però tot això també t'ho dona l'experiència i els anys que portes corrent, i a partir d'aquí, molt complicat no ha de ser, perquè tots ho veiem que hi ha una quantitat molt gran de gent corrent. Molt difícil no és jajaj!

Ja per anar acabant, veus algun dia agafar la bici i nadar en una mateixa prova, a més de córrer?

Jo nedant sóc bastant "patata" i gairebé m'ofegaria a la banyera jajaj! No, avia’m, la triatló em fa mandra perquè has d'entrenar tres disciplines en comptes d'una i això vol dir el triple de temps si ho vols fer mínimament bé. Aleshores, els que nedem poc perquè no tenim cap mena de tècnica ni de resistència i ens esgotem de seguida, li hem de dedicar molt més temps per millorar un mínim per no fotre el ridícul. I això em fa molta mandra, ja no tinc edat per començar una cosa així. A més també algun cop que he cobert alguna triatló per feina, et dones compte que es una parafernàlia: has de portat la bici, el casc, les sabatilles d'una cosa i l'altre, tot ben posat, etc. En canvi, el córrer és tan fàcil com que et poses les sabatilles, obres la porta i a córrer. Ja està, la cosa no es complicada! M’agradaria fer-ne alguna (triatló), i de fet n'he fet, però no una més seriosa perquè no m'hi veig per entrenar i tota la parafernàlia que suposa. Em fa mandra jajaja!